• tinyarchitectures

EL CAMÍ DE TORNADA

Carta enviada al departament de projectes de la ETSAB, semestre de primavera del 2019.

Text no modificat.




Sóc conscient del risc que comporta entregar una reflexió escrita en comptes del dossier amb la millora dels plànols del projecte. Imagino que, molt probablement, això afectarà a la meva nota, a la mitja que anem arrossegant i a tot aquest mecanisme tan sistematitzat i, en el fons i sobretot a la llarga, tan buit de significat. Però, al capdavall, no estem aquí per un número, no? O no hauríem. En qualsevol cas, he decidit no presentar la documentació i la maqueta d’un projecte al que ja fa un temps que no li trobo gaire sentit i que més que retocar la representació hauria de replantejar des del principi. M’agradaria exposar els meus motius i la meva visió del que, amb cert recel, veig que ha passat amb l’assignatura de Projectes II aquest darrer curs.


A arquitectura es parla d’emplaçament per referir-se al context on s’intervindrà i m’agradaria començar per aquí, pel context. Quan al batxillerat et fan triar entre la via de lletres o la de ciències en certa manera et condemnen a deslligar-te de certes vessants de coneixement. Si tries les ciències, et deslligues de la història, de les arts i del context. Et deslligues del pensament a favor de l’acció. En el meu cas, vaig triar les lletres pures i quan va tocar l’hora de triar carrera vaig decantar-me per comunicació audiovisual: quatre anys de cinema d’autor, documental i televisió pública. No era la carrera que realment volia fer però aquells anys em van forjar una bona base: el cinema d’autor t’arrela a la realitat, la desplega davant dels teus ulls des del context i et fa pensar un cop i un altre en allò que t’envolta. Et fa pensar en les persones, tant que t’emociones, que empatitzes.


D’aquella primera carrera també vaig aprendre el perill d’educar des d’una utopia. El poc cinema que arribava a fer-se estava vinculat amb la realitat però, en canvi, no ho estaven els estudis. La meva promoció es va graduar el 2012, el pitjor any de la crisi, un concepte pel que no ens havien preparat perquè deuria fer lleig parlar de política a gent tan jove. En els següents mesos després de la graduació la meitat havíem marxat del país i ens havíem refugiat en diverses capitals europees fent el mateix que havien fet els nostres familiars en algun moment: treballar des de baix. Recordeu allò de la fuga de cerebros? La meva generació la va protagonitzar tota. El més irònic de tot plegat era que la nota de tall de comunicació audiovisual li trepitjava els peus a medicina, és a dir que la demanda era exageradament alta per la poca oferta de places que s’oferien i encara més per la de llocs de treball disponibles. A tot això, tampoc ens van preparar per la frustració. Suposo que era més fàcil fer-nos creure que algun dia podríem ser Almodóvars.

La diferència és que el grau d’audiovisuals et permet, des de la rereguarda, donar veu a diferents realitats i el d’arquitectura, si hi ha voluntat, millorar el dia a dia de les persones. Quan no hi ha voluntat, però, és una altra extravagància que contribueix a malmetre encara més l’estat del planeta. Tot plegat, per la manca de context i les ànsies de perseguir una realitat que no existeix. Probablement no ajuda que la facultat estigui a l’esplanada de Zona Universitària i no a Nou Barris, on la panoràmica dels tres turons engolits per edificacions evidencia quin és el problema. Potser no cal construir tant, no? Potser hem d’educar la mirada cap a allò existent, des de la rehabilitació o el canvi d’ús.


Quan fa un parell d’anys el Jordi Franquesa ens donava la benvinguda durant les jornades informatives va dir alguna cosa així com que els estudis d’arquitectura que es feien avui dia no eren els que havien fet anteriors generacions en tant que el nostre repte com a arquitectes no seria el de construir sinó el de repensar l’arquitectura. I d’aquí neix tota aquesta reflexió. Sento que el tipus de projectes proposats més que fomentar el pensament crític i social ens forcen més aviat a seguir un camí ja traçat, a repetir els mateixos patrons que ens han portat on ens trobem ara. Necessita realment el Port de la Selva dues residències i una escola? Un centre d’alt rendiment? Fer-hi un forat a la plaça per unir-la amb quatre armaris a tocar d’un mar que en uns anys pujarà la seva cota? Què estem fent? I per qui ho estem fent?


Per un costat hi ha un tema social i, per l’altre, un medioambiental i, dels dos, no sé quin em fa més por. A banda d’aquest pack esportiu de residències + escola + magatzems, a segon s’ha projectat un coworking i un centre de cicles superiors, ambdós situats en un barri benestant de Barcelona. Cap d’ells anima gaire a la reflexió o al treball de camp. I és que tenim la sort i el repte d’estar emplaçats a Barcelona, ciutat Mediterrània, costera, ciutat refugi i ciutat d’acollida, oberta i valenta. I ho dic amb tot l’orgull de ser part d’aquesta ciutat i, al mateix temps, amb la frustració de veure que des de l’escola d’arquitectura no s’ensenya a estimar-la, a entendre-la o a pensar-la. Si no la protegim nosaltres, si no rebem l’orientació adequada per saber-la transformar, la perdrem en mans d’aquells que la volen vendre. La Barcelona d’avui necessita habitatges per les famílies en risc d’exclusió social, vivendes que entenguin els nous modes de vida i la diversitat cultural de la ciutat, centres d’acollida que no semblin presons, espais de reunió i de cohesió social, edificacions respectuoses amb el medi ambient i amb els recursos naturals. Propostes que, al capdavall, responguin a necessitats socials reals i no pas a fer més grossa la pilota d’un sistema econòmic ferotge.


M’agradaria pensar que l’arquitectura que hem de replantejar és aquella que torna un cop i un altre a les persones que formen una ciutat. No sé en quin moment es va deixar de parlar del món real a la facultat, però imagino que les referències a grans noms de l’arquitectura i a les obres grandiloqüents no fan més que afegir llenya al foc. Qui no vol ser un Koolhas o un Chipperfield? Entre els presumptes futurs genis per una banda, massa preocupats aconseguint un formalisme determinat amb el que forjar-se un bon portfolio (a segon!) i aquells que volen acabar la carrera en el mínim d’anys posible i començar a treballar a les ordres d’algú que pensi per ells, el sentit de l’arquitectura es dilueix sota una carcassa on la maquetació i la representació tenen més pes que la idea de projecte. A aquestes alçades és impossible oblidar-se del credo de Bases per al Projecte: Topos, Tipos, Tectònica. Però, en aquesta trinitat, on queden les persones?


Penso en els immigrants que arriben a Barcelona i per als quals sembla que no hi ha lloc, en els adolescents que viuen al carrer i a falta d’un lloc on anar acaben traficant amb droga, en les famílies treballadores amb fills per als que no tenen temps, en els germans que han de cuidar dels més petits i no saben com, en la gent gran que es panseix en la soledat de les seves cases, en els joves que s’ofeguen intentant independitzar-se en una ciutat monopolitzada per l’avarícia, en les dones d’aquí i d’allà tancades a les seves cases, en els veïns que són expulsats dels seus barris revaloritzats, en els turistes que dormen en els barris on els locals ja no poden, en els que dormen al carrer, en els que arriben i mai acaben de ser-hi. No sé si això és populisme o no, però és el que veig en el meu dia a dia i el que considero que són els principals reptes de l’arquitectura. Ja sigui a Barcelona o a tantes altres ciutats.


Per altra banda, el darrer mes de maig la UPC es va unir molt dignament a l’estat d’emergència climàtica i eren molts els que es penjaven la medalla, retuitejaven o publicaven frases contundents. Crec que aquestes declaracions d’intencions a dia d’avui són fum i ho seran mentre seguim pensant que l’arquitectura que necessiten les nostres ciutats és una oficina més amb un nom menys formal o un parell de residències en un poble de menys de mil persones on la major part de la setmana les cases estan buides i només hi queda la gent gran.


Des del meu punt de vista, crec que cal baixar el ritme de les mans i ampliar el del cap. Fomentar la reflexió, les discussions, sortir d’Instagram i tornar al carrer, parlar amb la gent, conviure-hi. No és que no vulgui treballar i dibuixar plànols, però en els darrers mesos he perdut el sentit del que estava fent i aquesta sensació només feia que empitjorar amb cada entrega, amb projectes que no parlaven de persones ni de reptes sinó de petits egos inflats. No em malinterpreteu, m’incloc també en aquest grup. Maquetes desmesurades que no explicaven gaire, plànols que semblaven llençols que pujaven fins al sostre, axonometries duplicades que amagaven més hores d’autocad que de reflexió, panells on hi havia més blanc que dibuix i panells on hi havia més dibuix que projecte. Quin circ. Què es guanya en aquesta competició? Estem fent d’aquests estudis un treball mecànic, un joc del que no ens han explicat què passa a la casella final. La Karin Hofert sempre que té oportunitat ens recorda insistentment que l’arquitectura no és un joc i tots posem els ulls en blanc perquè és més fàcil jugar a passar-ho bé, jugar a que això que fem no és de debò. Però mentre fem plànols com autòmates i maquetes que només llueixen el dia de l’entrega es talen boscos sencers, s’extingeixen espècies, augmenten les emissions de CO2, es malgasta energia i aigua, es consumeix un carburant que genera guerres i s’escalfen les zones més vulnerables, provocant la migració de masses de població que fugen de la fam i la violència i que arriben a les nostres costes buscant una ajuda que no troben, no sé si perquè estem massa ocupats demanant més privilegis o perquè en el seu dia vam perdre la capacitat d’empatitzar.


Noam Chomsky parlava fa uns anys de la destrucció de la solidaritat dins d’un sistema econòmic cada vegada més individualista i més agressiu. A dia d’avui, sembla que les seves paraules troben escletxes en tots els àmbits. Repensem l’arquitectura, si us plau, no pel futur que auguren sinó pel present que ja ha arribat.

Barcelona, a 6 de juny del 2019